Lliçons de l’allau dels Pedrons

Anàlisi dels antecedents nivo-meteorològic i l’allau a la E de Pedrons del 30 de desembre del 2017

Autor: Guille Reyes

Aquest passat dia 30 de desembre 2017, van trenar-se pràcticament de manera simultània dues allaus de placa a la cara E de Pedrons. Intentem aclarir els fets amb l’única intenció d’aportar material al debat i a la reflexió. Les publicacions en premsa digital que han fet referència a aquest incident han donat informació contradictòria i fins i tot errònia. Hem intentat contrastar el més possible les informacions per tal d’aportar dades contrastades al debat col·lectiu dels esquiadors de muntanya.

L’article està motivat pel fet que feia dues setmanes que ens havíem fixat en la càrrega i l’estructura del mantell a la cara E del Pedrons a causa dels forts vents que van acompanyar les dues grans nevades de la zona i els forts gradients d’un desembre predominat per temperatures molt baixes. Un marc clàssic d’aquestes muntanyes frontereres a inici de temporada: vessants N i W pelats pel vent, cornises i acumulacions sobre les pendents S i E.

El dia 14 vam sortir a veure com estava el panorama i ens va sobtar la manca de neu a la zona NE d’Andorra / NW de l’Arieja en els vessants indicats, però també vam veure que la trempada cara E del Pedrons anava inusitadament coberta, amb bons enllaços cap als cotxes. Vam anotar-ho i comentar que encara faltava un temps perquè s’estabilitzi, ja que sospitàvem de les estructures que podríem trobar al mantell, però el bon enllaç amb el cotxe temptava de treure-hi el nas.

Durant la sortida del dia 14 volem valorar que havien fet les nevades del 10/11 en la zona, una forta nevada que descansaria probablement sobre un mantell caracteritzat per la nevada del dia 1/2 de desembre i molts dies de cel clar i mantell prim. La nevada del 13 al 14 va ser força intensa (50 cm en dos dies) amb forts vents de component W (80 km/h).

Durant la sortida vam estar mirant-nos la neu de molt a prop, ja que teníem projectes de pendents dretes i malgrat un bpa a 2, no ens volíem refiar. Com dèiem, vam trobar aquests vessants N i W pelats, vessants E amb molta càrrega de neu ventada, i importants cornises sobre les sud, també carregades. Pel que fa a l’estructura del mantell vam detectar dos patrons diferenciats i preocupants. On hi havia gruix, trobarem dues capes febles: una, d’uns dos centímetres, que col·lapsava i propagava amb facilitat però prima, en determinats vessants E a contravent. En aquest mantell més gruix (140 cm) a causa de la sobre càrrega, trobàvem una segona feblesa sobre una capa de regel (l’esperàvem a causa dels dies de sol entre l’1 i el 14) a uns 50 cm (nevada 14). Una capa havia cristal·litzat per sobre del regel, fent una capa feble de 0,3 cm, que aconseguíem col·lapsar però sense propagació amb l’ETC (fractura progressiva i no lineal).

Però també vam topar, allà on el mantell era més prim (50 cm), la situació canviava radicalment les impressions. Els gradients havien treballat molt més, i en algun lloc vam trobar, sempre en vessant E, una delicada capa feble tipus sucre (gra entre facetejat i gobelet, 1mm) d’uns 10cm sobre una placa ventada de 15cm.
Aquest panorama ens fa renunciar a la nostra sortida, fins i tot descartant alternatives menys dretes.

En el nostre grup de discussió vam poder valorar aquesta situació col·lectivament com força preocupant (malgrat el BPA que estava a 2), ja que les inestabilitats eren marcades precisament en els pocs vessants on hi havia neu suficient per considerar una baixada, que era força localitzada (allà on el mantell s’aprimava) però amb una possibilitat de col·lapse molt elevada i una notable capacitat de propagació.

El dia 23, uns companys del mateix grup van anar a veure aquest vessant E del Pedrons amb la idea de baixar-la i tornen a trobar la neu sucre de 10 cm de gruix a 70cm de profunditat (+20 cm de neu el dia 22). Valgui la redundància, constatem que la feble persistent persistia i valorem que seguirà persistint, ja que els gradients seguien sent prou elevats i el fred seguia present (0° de màxima i -5 de mínima durant la setmana). Considerem que hi ha un perill important en aquesta zona d’Andorra, no només per l’estructura del mantell, sinó també perquè el patró es donava en les úniques pales esquiables.

El nostre company també renuncia a baixar la E de Pedrons. Cal assenyalar que 4 esquiadors van tirar-s’hi aquell mateix dia sense conseqüències. Malgrat el ‘free-test’ decideixen igualment no comprar números de la loteria de nadal i no hi entren.

El dia 30, pels volts de les 13h, amb un BPA a 3 a Andorra / 4 a l’Arieja, quatre esquiadors activen una allau de placa a la vessant E del Pedrons, amb una persona soterrada, però afortunadament sense víctimes.
Aquesta baixada fa uns 300 m, amb la major part a 30° i algun passatge de 35° a 40º.

Era previsible que, un dia amb perill 3/4, dia radiant d’anticicló i febre de neu, alguna cosa es trencaria a la zona que havíem estat analitzant. També tenia lògica, pel que hem anat comentant, que fos precisament a la E del Pedrons. L’estructura del mantell i el factor humà feien d’aquella baixada una bomba de rellotgeria, una trampa parada que només estava esperant que alguns esquiadors distrets activin el conjunt en la zona més prima del mantell.

Segons hem contrastat per testimonis directes, un grup de quatre esquiadors van entrar en la baixada, en grups de dues persones. L’allau, de mida 2,5, es va desencadenar en la convexitat en una canal ample (i obaga) de la cara E, orientada a NE, amb forces roques soterrades i un mantell relativament prim. La corona en el punt més gruixut arriba a 1m i amb uns 50m de corona, que escombra pràcticament els 300 metres de desnivell i afecta tot el gruix del mantell.

La placa és activada per l’esquiador que baixava últim, que va ser arrossegat per l’allau que no el va soterrar miraculosament, gràcies a una convexitat al final del trajecte que el va ‘escopir’ cap a enfora. Si no, hagués quedat soterrat, segons testimonis directes, «per 4 metres de neu». Els membres del grup que el precedien van veure passar l’allau al seu costat. L’esquiador que va quedar atrapat per l’allau no va quedar totalment soterrat i van poder treure’l pels seus popis mitjans.

Però no s’acaben aquí els fets. Hi havia d’altres grups en el llom del Pedrons aquell dia. Un esquiador que coneixia l’esquiador atrapat del primer grup, en veure els fets es va alarmar i, precipitadament i malgrat l’avís dels companys, va llençar-se avall a rescatar la víctima. Activa així una segona allau de placa, més petita, d’uns 20m de corona i 20 cm de gruix, de mida 1,5, que escombra també tot el desnivell i, altre cop miraculosament i afortunada, no l’arriba a soterrar del tot malgrat baixar tota la pendent amb l’allau.

Membres més experimentats del segon grup, espontanis i un guia que acompanyava un grup de raqueters que caminava pel fons de la vall, fan les intervencions que consisteixen, sobretot, en revisar que no hi hagués ningú soterrat, malgrat que els testimonis presencials asseguraven que no hi havia ningú sota aquest vessant quan les allaus van caure.

És un cas interessant des de molts punts de vista, tant en l’aspecte nivològic, com pel que fa al factor humà, la gestió del descens, la percepció del risc, l’experiència i reaccions d’uns i altres.

Altre cop ens fa pensar i reafirmar-nos en la necessitat de fomentar la formació, ja que una part important dels factors que van influir es podria haver minimitzat, sinó evitat, amb una bona formació  en seguretat en aquesta mena de terrenys.

Guille Reyes

Agraïm molt la informació i els comentaris de Gerard Olm, Humbert Portell, Marc Molist, Pere Salvador i molt especialment pels comentaris i fotos d’en Marc Rodriguez .